És la repetició de la jugada, la manera de ferir-se sense cap motiu, potser, sí, bilateralment, s'ha de reconèixer. Com més lluny, sembla que ens apropem més, que desapareixen les distàncies, els murs, els punts, que hem construit. Però a prop, la barrera s'incrementa. Tant bon punt s'ha creat un artifici maquiavèlic com una necessitat sense fonaments, sense base on sostenir-se. Potser la imaginació, la idealització, ens han jugat una mala passada. L'enyorança d'allò que no s'ha posseit és terrorífic, però descobrir que tot ha sigut una magnificació d'una realitat il.lusòria és més terrorífic i més trist. I possiblement ahí és on radicaran els fonaments d'aquesta distància (del robatori d'un batec), que al cap i a la fi no és més que por. Possiblement, ja dic.
Hem construit un cercle viciós que es difícil de trencar. El podem perpetuar, però ja fa mal i cadascun tenim la nostra resistència. També es pot rompre (maleïdes illes), però per a açò es fa necessàri un voluntari. I tornem més amunt. Només coneguem les paraules no dites per l'un i per l'altre i ja està i ni tan sols sabem si aquestes paraules tenen algú perquè les escolte. Si venen del cor o si procedeixen del cablejat encefàlic.

I ara és quan podria posar-li una banda sonora i dir que no me importa nada, però no seria cert.